Escurçó negre

Com ja hem comentat en altres espais, la recollida d'observacions de diferents aspectes de la natura poden ser importants per a la investigació, permetent que els experts treguin fruit d'aquestes dades, impossibles d'aconseguir sense la participació voluntària dels ciutadans.

En aquest sentit, la trobada a Gualba d'un escurçó pirinenc (Vipera aspis) melànic, totalment negre, és una observació del novembre passat que va ser recollida per la Societat Catalana d'Herpetologia. Avui, a través del seu butlletí, s'ha publicat la notícia aportant dades que poden servir per a investigadors en aquest camp i que ens han d'estimular a seguir recollint aquestes observacions en favor del coneixement, la ciència i, en darrera instància, per a la bona gestió i conservació del nostre entorn.

Si voleu llegir o descarregar-vos l'article (dues pàgines) podeu clicar sobre la imatge.

Gos o guineu?

Aprofitant les boniques pluges d'aquests darrers dies, val la pena fer una ullada cap als terrenys fangosos que trepitgem per trobar nous i frescos rastres dels animals que conviuen amb nosaltres. Però no sempre és fàcil diferenciar les petjades i unes de les que més confusió ens pot portar són les de guineu i gos.

Segur que us fixeu molt sovint amb les petjades del vostre gos però, com diferenciar-les d'unes altres que siguin de guineu? La mida, donada la varietat de gossos que hi ha, deixa de ser una marca distintiva en molts casos. I de fet, totes dues espècies marquen quatre dits. Aleshores?

Si us fixeu amb els dibuixos veureu que cada petjada deixa quatre coixinets digitals ben desenvolupats i un gran coixinet principal. A la guineu la mida d'una petjada és d'uns 5 cm de longitud i uns 4-4,5 cm (serveix per diferenciar de gossos més grans o més petits).

Però entre una guineu i un gos de la mateixa mida hem de fixar-nos que els coixinets són més petits a la guineu i estan més separats. A la guineu, els dos coixinets digitals centrals estan situats molt endavant i deixen un gran espai entre les vores posteriors d'aquests coixinets i la vora anterior del coixinet principal.

Petjada de guineu

Petjada de gos

A més, si dibuixem una línia que passi per les vores anteriors dels coixinets digitals exteriors, a la guineu quedarà o tocant lleugerament o darrera de les vores posteriors dels dos coixinets digitals centrals. En el cas del gos, en canvi, la línia creua els coixinets digitals centrals.

A banda, la petjada de la guineu és més allargada i esvelta, i els senyals de les ungles són més fines i punxegudes. Però això ja requereix molta més pràctica.

Va de tórtores...

La tórtora (Streptopelia turtur) és un ocell del grup dels coloms que arriba entre l'abril i maig a reproduir-se a casa nostra i marxa a final d'estiu. O sigui que es pot veure com a migrador (a la primavera en el seu camí cap a les àrees de cria, o a final d'estiu cap a l'Àfrica subsahariana on passa l'hivern), o bé com a nidificant. A Gualba hi cria.

La coloració la diferencia d'altres ocells de mida similar, amb les ales ataronjades i les línies negres del coll. Pot amidar fins a mig metre d'envergadura (ales obertes).

Parella de "tortolitos". Autor: Juan Emilio

És un ocell bastant espantadís i molt boscà. Amagat entre alzinars, rouredes, suredes o els plataners, no acostuma a fer-se notar més que per un ronroneig que pot recordar al d'un gat. El podeu escoltar aquí.

En aquest cas, a l'igual com succeeix amb el cucut, la puput o l'oriol, també seria molt interessant saber per on es belluga al nostre municipi i quin tipus d'ambient prefereix. A més, és un ocell associat al medi agrícola on sovint s'alimenta, i per tant un dels més afectats pels canvis en els usos del sòl.

Si teniu la sort de veure'n alguna fixeu-vos en els colors de les ales i en la banda blanca que s'observa a l'extrem de la cua. Però ull, que vola molt ràpid!

Autor: Philippe Garcelon

Aquest any, a Gualba, s'ha detectat per primera vegada aquesta primavera el passat 5 de maig.

ATENCIÓ!! No la confongueu amb la tórtora turca (Streptopelia decaocto) molt associada als ambients humanitzats (ciutats, jardins, pobles, granges...) però d'aspecte elegant i amb una coloració molt pàl·lida i uniforme i un cant també diferent. Aquesta no es troba al bosc ni, que jo sàpiga, al nucli urbà de Gualba de dalt, però en canvi és força abundant a Sant Celoni.

La tórtora turca té un aspecte més elegant i és molt pàl·lida. Autor: www.GlynLowe.com

Bruel i reietó, dos ocells molt i molt petits

Avui l'Aline ha detectat un bruel (Regulus ignicapillus) prop de l'escola. És un dels ocells més petits que es poden observar a Europa, amb 9 cm de punta de bec a punta de cua.

El més distintiu és la seva mida petita, una marcada cella blanca i una franja taronja al damunt del cap especialment al mascle. El nom ignicapillus fa referència al cap de color foc. Els anglesos en diuen Firecrest, amb el mateix sentit.

Autora: Jo Garbutt 

Autor: Sergey Yeliseev

Tot i que és propi d'ambients centreeuropeus amb boscos caducifolis, a casa nostra, ambient mediterrani, es troba molt lligat als alzinars, les sureres i també als pins i altres coníferes, que és on s'ha observat aquest matí, fins i tot en jardins prop de cases.

És força discret, i té un cant molt fi, però no és gaire tímid. 

Té una espècie germana molt semblant, encara un pèl més petita que el bruel, que no té cella blanca, que és el reietó (Regulus regulus). Al no tenir cella marcada, l'ull sembla molt gros sobre el cap i li dóna un aspecte divertit. 

Autor: Cesare Dolzani

Al Montseny el reietó l'hem d'anar a buscar a més altura, perquè prefereix pins d'alçada i avets, on comparteix territori amb el bruel. Segurament es pot observar a les parts altes del municipi. Algú el vol anar a buscar? 

Un taxi d'estiu, l'oriol arriba a Gualba

Un dels visitants alats més bonics de l'estiu a Gualba és l'oriol, en espanyol oropéndola i de nom científic Oriolus oriolus. De la mida d'una merla, el mascle té un característic disseny amb els colors dels taxis de Barcelona, o sigui groc i negre, única combinació de colors entre els ocells de les nostres contrades. Així que si veieu una taca groga i negra volant entremig dels arbres, no ho dubteu, és un oriol.

Mascle. Autor: m-idre31

Com en la majoria dels ocells, les femelles, que normalment són les que més estona es passen al niu, tenen una coloració més discreta. En el cas de l'oriol el plomatge de les femelles és de color verdós i es confon amb l'entorn (tot i que el mascle també passa desapercebut entre les fulles dels arbres, malgrat el color groc viu!).

Femella. Autor: Karunakar Rayker

El seu cant és molt distintiu, melodiós i aflautat i, de fet, el nom "oriol" correspon al so onomatopeic. Aquí teniu un àudio.

A Gualba se'l detecta a partir de la primera setmana de maig i li agrada especialment els boscos de ribera, o sigui, prop de la riera. Però és possible que ocupi altres paratges i seria molt interessant poder-los detectar. Marxa a passar l'hivern a l'Àfrica subsahariana a partir de l'agost.

Més informació:

- fitxa de la Sociedad Española de Ornitología (SEO/BirdLife)

- fitxa al Servidor d'Informació Ornitològica de Catalunya (SIOC)

- a Viquipèdia

La puput, un visitant acabat d'arribar

La puput (Upupa epops), en espanyol abubilla, és un ocell fàcil de reconèixer pel seu aspecte i el seu cant. Destaca el bec llarg i la cresta que obre quan està excitada. En vol destaquen les seves ales amples on es combinen blanc i negre. El seu cant se sent a força distància i és un senzill "pu-pu-put" repetit, de tres o quatre notes iguals. Aquí teniu un àudio de la puput que no s'ha de confondre amb el cant del cucut.

Autor: Antony Grossy

A Catalunya es pot observar tot l'any però a l'hivern només a prop de la costa i al pla de Lleida, mentre que a la primavera arriben migradors de l'Àfrica subsahariana i s'estenen per tot el país. Al Montseny la majoria de migradors arriba entre març i abril. A Gualba sembla que només hi és present durant l'època de cria -tot i que l'any 2013 es va observar el 19 de febrer, possiblement un nidificant primerenc- i marxa cap a final d'agost o primers de setembre. Amb els anys s'ha anat fent més estranya a casa nostra ja que és un animal que depèn de l'ambient agroramader per alimentar-se i no sovinteja els boscos. 

Si la sentiu cantar no la busqueu pels arbres. Tot i que pot ser-hi dalt d'una branca és molt més habitual trobar-la caminant pels camps buscant menjar (insectes, larves, cucs,...) amb aquest bec tan llarg que té.

Autor: Agustí Povedano

* * * * *

Aquest matí, a quarts de vuit, n'he escoltat una cantant des del jardí de casa, a la Llobregosa. Potser fa dies que volta però aquest és el primer cop que l'escolto aquest any. Fa uns deu anys va criar a la càmera de ventilació de casa i durant diversos anys la vèiem arribar.

A migdia he trobat un exemplar atropellat a la carretera, a la recta de sota Can Pla.

Més informació:

- fitxa de la Sociedad Española de Ornitología (SEO/BirdLife)

- fitxa al Servidor d'Informació Ornitològica de Catalunya (SIOC)

- a Viquipèdia